miércoles, 18 de septiembre de 2013

Faltaven tantes coses...



I ara més que mai, 
quantes vegades he repetit les mateixes paraules
quantes vegades lluitar contra corrent 
ha estat una emoció fallida
pèrdua i buidor totes romanen a l´indret fosc que ara deixes
perqué jo encara aguante els batecs i mire endavant
sempre t´he esperat 
i en els moments de pausa he volgut que gaudires
que sapigueres que a mi m´impactaves 
i que de tu emanava la vida 
i un gran esperit d´il·lusió futura 
i de joc i de rialla encara tendra.

I ara més que mai, dir-te com ja t´he dit moltes vegades
que deixes alló que no t´alegra, que no pares de riure
que no voles més lluny del terra 
si no has de tornar amb nosaltres
i esperar-te ara, i oblidar-te, i sentir que no hi ha prou aire
i no hi ha prou mar on ofegar tanta punxada a les entranyes
i esperar les lletres d´eixa ploma 
i eixes fulles per sempre blanques
i esperar els moments potser protocolaris, 
potser sempre algo distants
perque el temps que em tingut es el que ha estat
i potser no calía més i no calía menys, per estimar-se.

I ara dir-te, que faltaven tantes coses, 
que mancava encara tanta passió 
tant de rebombori, 
que et portava dintre i que vaig pensar mil projectes 
i que algún que un altre et vaig contar 
entre discussions inacabables on tot semblava possible.

Tota la vida, germà, 
t´he tingut guardat en els ulls, com una imatge perpètua.
Tota la vida en que et conec, 
he triat de donar-te camí i llum i possibles.
I he fet tota la força intencionada, 
per impulsar-te endavant, 
més lluny, més alt, fins on et portara el somni.

Has parat de repent. Com un llamp inesperat. 
Com un tró de violència inexplicable.
Natura i esperit. Com sempre tan viu. 
Fins i tot per despedir-te.

Faltaven tantes coses...

----------------------------------

Ferran Garrigues Insa

No hay comentarios: